Salomon 4 Trails

Veure video oficial >

He tingut la sort de poder-hi participar 2 anys (2012 i 2013). La Salomon 4 Trails és senzillament espectacular. Si us agrada la muntanya disfrutareu com mai en aquesta dura cursa de muntanya que atravessa part dels Alps, amb sortida a Garmish, Alemanya, passant per Àustria i acabant a Suïssa. 160Kms i 10.000 metres de desnivell repartit tot en 4 etapes (4 dies). Alguns Stikafuls ja hi hem estat, David, Bàrbara/Àlex (ara Sportivicious) i jo. Altres es plantegen d'anar-hi, així que aqui teniu la descripció i relat de la meva experiència per que us agafin encara més ganes! Aquesta crònica és de la meva segona participació:

La 2012 la vaig patir bastant. Mala aclimatació, poca experiència, poc cap... una "pájara del copón..." Vaig abandonar al km 21 de la 1a etapa. La 2a etapa no vaig sortir. La 3a, em vaig dir que no podia ser-hi de passeig 4 dies. Vaig sortir i la vaig finalitzar. La 4a era la més exigent però la vaig fer sense problemes. Em vaig dir que això no podia quedar així, que havia de tornar i acabar el 4Trails.
El 13 de juliol de 2013 vaig creuar la meta completant les 4 etapes. FINISHER. Em vaig treure l'espina clavada, molt satisfet i molt content d'haver-ho aconseguit. Molt orgullós de mi mateix! :-)

És una prova dura, no va ser fàcil, i lògicament la vaig patir. Però que seria complicat i patiria ja ho sabia. El fang , el dolor, les riatlles, les caigudes, l'equip, la tàctica, la calor, el coco, els amics, el patiment, les rampes, la neu, l'aigua... són fets, experiències, paraules que en vénen al cap i recordo com si fos ara d'aquesta increïble experiència .

Després de volar a Munic i agafar el tren cap a Garmisch, ens plantàvem en aquesta preciosa ciutat en unes 4 hores des que vam sortir de Barcelona. Garmisch - Partenkirchen no sé ben bé com descriure-ho... un poble gran? Una ciutat petita? ficada en una vall preciosa, molt molt a prop de la frontera amb Àustria, a l'estat de Baviera, on no hi falta de res i es desprèn una qualitat de vida i una tranquil·litat increïble. Amb botigues de material de muntanya, centres comercials, els seus famosos salts d'esquí... En els seus carrers no veureu un paper a terra, tot xalets amb les seves façanes adornades amb pintures temàtiques alpines, amb flors als balcons... i tot Garmisch envoltat de verd, arbres per tot arreu i per descomptat, envoltat de muntanyes espectaculars...

Ens varem dirigir al nostre hotel perfectament ubicat, a uns 150m de l'expo. Deixàvem els trastos, descansàvem una estona i ja enseguida varem anar a recollir el dorsal, la bossa del corredor, el passe pels 4 dies, els mapes, etc etc. Vam estar per l'expo veient material, xerrant i sempre de reüll, observant les muntanyes on pujaríem al dia següent. Bon ambient! Salutacions als amics i alguns corredors de la passada edició. Després ens vam ficar en la Pasta Party i al pavelló on presentaven la cursa, el briefing , etc etc. Olé! Quines ganes de començar! I en el fons... "cagat ..." Inevitablement em venia al cap el meu primer dia de carrera de l'any anterior...

1ª etapa: Garmisch-Partenkirchen – Ehrwald

Va arribar el moment. Ens vam aixecar aviat, esmorzar molt complet i vam anar a peu a la sortida. Gran ambient! Fotos del team, revisió de material, tot preparat. La història es repetia, un dia similar a la passada edició: sol, calor, i un lleuger mareig (barreja de nervis, viatge, adaptació...). Tret i a córrer!

En aquesta primera etapa van sortir 36,3 km i 7h 4min 43seg amb 2.419 D+ i 2.113 D- Per a mi la més dura, o la més difícil de superar. És la 1a, cal aclimatar-se i el desnivell és molt dur. No és l'etapa de més desnivell però hi ha 5 pujades i 5 baixades dures de collons ☺. Així que ho tenia clar. A poc a poc, exageradament conservador i lent. El meu objectiu era clar, acabar l'etapa per sortir en condicions l'endemà. No m'importava en absolut el temps. Aquesta vegada, a diferència de la passada edició, no anava sol, a més de repetir amb Álex i la Bàrbara, compartia hotel i experiència amb el Xavi Carabí i el David Granell, el meu estimat cosí i company de 1000 batalles (Sàhara marató, maratons de San Sebastian, New York marathon, un munt de mitges , trialtlons...).

Quan li vaig comentar la meva estratègia, li va semblar perfecte, a ell també li donava molt respecte la cursa, encara que jo sabia que ell podria anar millor que jo. Vam anar junts. El David es va apuntar al 4Trails gairebé per culpa meva, amb un pèssim entrenament i una experiència gairebé nul·la en muntanya. Però és un animal, físicament està molt fort i jo sabia que si corria amb cap, només per ser finisher i sense importar la marca, el podia acabar sense problema. A més el conec i sabia que aquestes muntanyes el tornarien boig.

I així va ser, vam sortir lents, molt lents. A mitja etapa el David necessitava anar més ràpid, ell estava perfecte. Va flipar amb el meu ritme... Però jo a lo meu, això era molt llarg, 4 dies, i a més seguia amb la meva pájara del 2012 en ment, gairebé obsessionat, pensant tota l'estona quan apareixerien les rampes, pensant si superaria l'etapa... Un cop vaig passar el 2n control (km21), el meu cap va començar a anar millor (fins a aquest punt vaig arribar l'any passat), i això que arribava la part més dura de la prova: una pujada de 520m de desnivell i uns 5kms. Duríssim... buf!!
Sobre el km 31 i ja quedant sols 5 i escaig de baixada, em vaig trobar a la Paula Fritzsche. Tampoc anava molt fina (amb problemes d'estómac ja des del dia anterior). Així que vaig decidir arribar amb ella i creuar junts la meta. Subidón! Primera etapa aconseguida!
Vaig acabar tocat , amb les cames carregadíssimes. Ara tocava descansar, hotel, dutxa, briefing, menjar i a dormir! La segona etapa es presentava com les més dura segons els experts...

2ª etapa: Ehrwald – Imst

Quan va sonar el despertador vaig pensar: "Avui toquen 45,3 km amb 2723 D + I 2940 D- Tinc les cames destrossades, he dormit bé tot i que menys del que s'esperava i he tingut un parell de rampes a mitjanit al bessó dret. Veurem que passa però pinta malament..."

D'altra banda em autoconvencía: "aquest any sí! Patiré però cal acabar! Si acabo la segona tindré moltes possibilitats de ser finisher, serà un gran pas."

Així que allà estàvem de nou, preparats a la línia de sortida. Amb el David compartiem diversos atacs de riure. Com podíem afrontar l'etapa amb les cames que teníem?
Tret i sortida de nou. Gran ambient, la gent de Imst animant com bojos, la música al màxim, l'speaker deixant anar noms i donant ànims sense parar. Sensacional!!! Aquesta vegada el David ja va tenir clar que era millor anar al seu ritme, així que vam sortir junts però a l'estona ja el perdia. Si en la 1ª etapa vaig sortir lent, en aquesta ni us explico, en algun moment vaig arribar a tancar el grup. La veritat és que els meus bessons es movien ja des d'un inici, estaven massa tocats però no quedava una altra de córrer i caminar. Els primers kms eren ja molt durs, sortiem de 1.000 m d'altitud per arribar als 2.275 m sense parar de pujar. Així 15km aproximadament.

El 1er avituallament es trobava a mitja pujada, sobre el km 11 al costat d'un llac espectacular. Em vaig hidratar bé, vaig menjar, vaig omplir el meu camelback i vaig seguir cap amunt. Allà vam fer un grupet amb alguns corredors del Team Zurich. Varem seguir junts. Sobre el km 12-13 les primers rampes... Ja hi som! Allà vaig tenir una de les 2 crisis importants del 4Trails. Desànim total. Vaig pensar: he arribat més lluny que l'any passat, no acabo, ni de broma... km 15 i ja amb rampes... queden 30 i les 2 ascensions més dures...

Allí va entrar en acció l'Albert Font: "normalment també tens rampes? Tranquil, crec que tinc la solució." I em va donar el que després es van convertir en les càpsules miraculoses. L'Albert em va veure tan malament que va compartir les seves càpsules (sals minerals i electròlits) amb mi. 30 minuts després les cames milloraven i poc a poc em vaig anar trobant millor.

Suposo que l'ingesta de les càpsules, la tranquil·litat de portar de més (per si de cas) i poder-les dosificar fins a final d'etapa, i els ànims d'Albert van fer que poc a poc m'anés recuperant i em cregués que podia acabar l'etapa. El "coco"... Vaig arribar al km 24 aproximadament fregant l'hora de tall. Allà hi havia l'Albert que em va preguntar com anava. "Bé! Ja molt millor, de subidón". Varem parlar, vaig menjar, em vaig hidratar, vaig omplir de nou la camelback i a seguir! I l'Albert? Ja no el vaig veure. Motivat i amb bones sensacions vaig pensar: "vinga, canya, a veure si el pillo".

Amb prou feines 1 minut després de deixar l'avituallament començava la segona pujada bèstia de l'etapa. Aquest tram el vaig fer sol, a bon ritme, avançant a corredors que m'anava trobant intermitentment, ara un, un altre, un parell, als 5 minuts de 3, així fins arribar al km 35, al segon cim de l'etapa , a uns 2.200 m. A partir d'aquest punt ja tot era baixada! I de cames perfecte! Be, "perfecte" és un dir, però sense rampes i sempre amb les meves càpsules de sals a punt.

Poc abans d'arribar a l'últim avituallament vaig sentir una veu que em va dir: "ei! Vas Molt fort" I vaig contestar amb un "jejeje", llavors em vaig adonar que era Albert. Collons! Però si el portava davant! O això creia ... Em va comentar que a l'avituallament anterior vaig sortir abans ... Vaja! I jo apretant per agafar-lo ... Arribarem junts a l'últim avituallament i vam decidir acabar junts l'etapa. Van ser 10h i 59min amb moments durs i moments no tan durs. Però sobretot hi va haver un moment grandiós, més o menys a mitja etapa, on vaig fer el "clic " i em vaig adonar que aquest any sí seria finisher. Les 11 hores d'etapa eren el de menys.

3ª etapa: Imst – Landeck

A priori era l'etapa més senzilla, 31,1 km amb 1844 D + I 1804 D - A més la tenia molt present de l'any anterior. Estava tranquil i encara que els kms ja pesaven a les cames, el meu estat era molt millor que a la sortida del dia abans.
Però no tot era positiu, David que va fer un etapón el 2on dia (crec que em va treure més d'hora i mitja), es va passar la nit "descarregant". Es presentava a la sortida (jo ja no hauria sortit) amb un aspecte lamentable. Volia intentar-ho. Passat el 1er avituallament abandonava, vomitava tot el que ingeria. Estava totalment deshidratat, era l'únic que podia fer. Encara no entenc com va poder arribar tan lluny. Em sap molt greu, sé perfectament com et sents en aquests moments, la impotència, ràbia, tristesa, no poder fer-nos la foto de finihers... un fàstic. A més estava ràpid, fort, amb moltes ganes. Però bé aquestes coses passen. El proper any la liem David!

Sobre la meva etapa tot anava sobre el previst. Amb un ritme ja una mica més alt que els 2 dies anteriors, més aclimatat i amb un avantatge, corrent per un recorregut que ja coneixia.
Però sobre el km 16 vaig pensar: això no em sona ... i el que la passada edició era un tram de bosc vorejant una cresta ascendint progressivament, aquest any es convertia en una cosa molt més dura. Menys kms, però pujaves i pujaves, fins als 2.500 m. A més els últims 600 m fins arribar al cim eren realment durs, molt durs, res a veure amb l'etapa de 2012. Això sí, molt més bonica, amb unes vistes espectaculars, corrent per un caminet d'un pam d'amplada, per la cresta de la muntanya , fins i tot feia una mica de respecte... si ensopego per aquí... la veritat és que l'etapa era la més senzilla però l'ascens era d'uns 17km seguits amb gairebé 1.900 de desnivell... només una pujada i una baixada. Però vaya pujada i vaya baixada.
Al final van ser 6h 28min. Ole! Ja només quedava una etapa, la última, i les sensacions eren bones. La veritat, cada dia que passava era menys dur. Això de començar tan tan conservador havia estat un encert.

4ª etapa: Landeck – Samnaun

Va sonar el despertador i de nou baixarem a esmorzar, com una hora i mitja abans de la sortida. Després, tornada a l'habitació, visita al bany i a preparar de nou tot el material. Era el 4t dia de carrera i les meves cames estaven millor que mai (encara que els bessons seguien amb vida pròpia). Estava crescut. Amb moltes ganes de fer l'última etapa i ja visualitzant la meva arribada creuant la meta a Samnaun...

Però l'etapa era complicada, per a molts, la més dura. Però depèn molt de cada un, de com has arribat fins aquí. Jo ja no ho sé... crec que era molt semblant a la 2a. Almenys pel que fa a kms i desnivell sí que era la més exigent: 49km amb 2844 D + I 1820 D- .
L'etapa era de 44,5 Kms però per culpa de pluges i esllavissades l'organització va haver de modificar el recorregut sortint finalment 49Kms. Però per a mi va ser millor, menys exigent, en envoltar aquesta zona es feien més quilòmetres per el desnivell no era tan exigent. No em va resultar tan dura com el 2012.

Com us comentava vaig sortir bé, dosificant i controlant. Ja d'inici pujaves, sense cap tram plà per recuperar, i del km 11 al 14 la pujada era realment forta. Vaig pujar bé. Això pensava. Però just arribar al 1er avituallament em vaig començar a marejar. L'esforç havia estat gran, amb molta calor i desgast. Em vaig agobiar. Em vaig asseure, vaig beure, vaig menjar, em vaig prendre diversos grills de taronges. Va ser la meva segona crisi. Allà el bo de José Miguel ja em va veure fotut i em va donar ànims i consells: "res de taronja, tira més de sòlid!" La veritat és que els seus ànims i consells em van ajudar més del que el s'imagina. Gràcies JM! Vaig tenir uns 15 minuts molt dolents, fins i tot vaig arribar a pensar que no podria acabar, que seria lamentable després d'haver arribat fins aquí... A poc a poc em vaig anar recuperant, i els següents 7kms (de baixada) em van anar de perles.

Un altre cop crescut i després de córrer sol força estona, els canaris Víctor i José Miguel em van atrapar de nou. Des d'aquest punt ja vam anar junts fins al final. El Víctor no va tenir un bon dia i ja des de l'inici no es va trobar còmode. Però allà estava JM, ajudant com sempre. Quin gran tipus! Arribem al 2n avituallament. Uffff... que dur! Però només quedaven uns 4 kms més de pujada infernal i la cosa començaria a arreglar-se. Això sí, 4 kms espectaculars, passant per zones de pedres, d'aigua, de neu, de llacs, i envoltat com sempre de muntanyes increïbles, vam arribar als gairebé 2.800 m. Bestial !!

Després la baixada, amb un subidón que no vegis! Amb V i JM, gaudint com nens, baixant molt ràpid, passant a corredors sense parar. Abans d'arribar a l'últim avituallament avançarem al Raúl i al Cinto del Team Zurich que anaven realment fotuts.
Els últims kms es feien llarguíssims, eren un fals plà, on només penses en arribar. Però allà estàvem, realment arribant, a punt de ser finishers. Personalment les ganes em van poder i sense voler vaig anar-me distanciant poc a poc del Víctor i el José Miguel. Els anava animant: vinga! Que ja està! Però allà no vaig estar bé, i en aquell moment no em vaig adonar, hauriem d'haver entrat a meta junts. Els hauria d'haver esperat. Mil disculpes amics... Estava massa emocionat, pensant en el "aquest any sí", que era finisher, amb tot el patit, gaudint d'aquell gran moment...

I allí estava, creuant l'arc, amb els amics, el team , el David (quan el vaig veure vaig pensar en la putada de l'abandonament) , tots aplaudint la meva arribada. Moments inoblidables. Abraçades, fotos. Alguna llàgrima. Ho havia aconseguit! Finisher al 4Trails! El temps el de menys: 9h 52min 52 seg. (24 minuts més que l'any anterior però amb alguns kms més. Realment vaig ser més ràpid).

Finisher 4Trails 2013

En total, 34 hores i 25 minuts i 125 de la categoria Màster Men. On van sortir uns 550 i abandonar pocs més de 100 (crec).
He de reconèixer (ara que ho he aconseguit i que ja ha passat una mica més d'un mes) que ho podria haver fet més ràpid... Vaig sortir "culitoprieto", sempre amb l'abandonament de 2012 massa present, agarrotat, molt lent i exageradament conservador. Encara que l'important era acabar. En l'arc de sortida del primer dia ho tenia clar: acabar. Però sí, podria haver-ho fet bastant més ràpid... Rebaixar unes 5-7 hores seria perfectament possible ... Això crec. Veurem! Serà el 2014?

Aquest any vaig córrer amb el Sportvicious Team. Amb el Xavi i la Paula del NonStopRun, l'Andreu Company (segon mallorquí a la general! ☺), amb els "pros" Héctor Rubio i Xavi Carabí, amb el Paulino Ros, Virgili Lorenzo, els canaris Víctor Martinez, Patrick Müller, José Miguel Gutiérrez del projecte 4Trails, ... i segur que m'oblido d'algú... (sóc ​​un desastre, disculpeu-me) .

Hi va haver un gran ambient, una boníssima convivència. Des d'aquí envio una forta abraçada a tots, també a tot el team Zuric, l'altre equip espanyol amb gent collonuda, Cinto, Bea, Albert, etc, etc, etc. I com no, i amb menció especial per l'Àlex i la Bàrbara del SportVicious, per ajuntar-nos a tots, per aquests vídeos tan currats a final d'etapa, per l'assessorament, les riatlles, per tots aquests grans moments i per convèncer-me per participar en el 4Trails.  

Video oficial




Salutacions!

Jordi Granell   |   Juliol 2014