El dissabte 27 de setembre de 2014 vaig rebre un mail que ja de bon matí em va alegrar el dia. El mail portava per títol: ¿Lo has leído? i com a contingut només hi portava el link d'un article de la periodista Elena Parreño, d’El Periódico.

L'article es deia "Mil raons per a un repte" i vaig pensar: "vaale, el típic article runner..." Quan vaig fer clic i es va obrir la pàgina la sorpresa va ser gran. Ostres! La Laura! El vaig llegir al moment.

Que surti al diari un conegut, un parent o un amic/ amiga, sempre fa una certa gràcia. Em va agradar i alegrar molt llegir que la Laura havia fet l’Ultra Pirineu! No en tenia ni idea! A més, havia aconseguit acabar-la! Bèstial! És un senyor repte. Però sobretot, el que més em va agradar va ser el que vaig llegir. No estava al corrent d'algunes de les coses que explica. Ràpidament vaig enviar el link als 4 amics que coincidim sovint amb ella a les Aigües per si encara no l'havien llegit. El Guzmán ràpidament em va contestar que ell si estava al cas! La resposta i reacció dels altres va ser igual a la meva.

Amb els dies vaig pensar: ho publicarem a la web d'Stikaful per si algú no l'ha llegit. Segurament molts "Stikafuls", per no dir tots, coneixeu la Laura. Així que aquí el teniu.

Ets molt gran Laura!!


Us deixo l'article:

Mil raons per a un repte.
Laura Escorne, metgessa i mare de cinc fills, va aconseguir acabar en 27 hores.

Darrere de Núria Picas, centenars de persones van recórrer 103 quilòmetres de muntanya a l'Ultra Pirineu. Cada una d'elles portava a sobre la seva motxilla de raons per fer front al repte. Laura Escorne, 43 anys, metgessa i mare de cinc fills, va acabar la carrera en 27 hores. «La meva entrenadora estava convençuda que ho aconseguiria», recorda amb orgull. Aficionada a l'atletisme de fons tota la seva vida i havent corregut més de 20 maratons, va voler participar en l'aventura amb un amic.

L'Ultra Pirineu suposava un repte personal. «Volia experimentar com respondria davant aquesta prova tan exigent a nivell físic i mental», explica la Laura, que tenia tot l'estiu per preparar-se. Per a la Laura, córrer és una manera de ser. Sempre busca un forat per a l'esport, una manera de viure i de viure's. «Quan corro, disfruto molt de l'entorn, dels camins de Collserola, de la companyia dels amics i també del fet de córrer sola; m'oblido de tot», diu.

L'amor per l'esport d'aquesta dona incombustible ve del bressol. «El meu pare em va transmetre des de petita el valor de l'esforç i la superació», diu. El seu altre referent, el seu avi, la va portar a descobrir l'amor per la muntanya i li va ensenyar a respectar-la. «Quan corro, aprofito els meus punts forts, em replantejo els febles i intento treballar-los per millorar, forma part del repte». D'aquesta manera, la superació forma part intrínseca de la seva vida. «De fet, el meu gran repte és el dia a dia, per arribar a tot: atendre la meva família, els meus cinc fills i el meu marit, la feina, la casa... i enmig d'aquesta rutina busco cada dia la meva estona per córrer, per trobar-me amb mi mateixa i gaudir de les sensacions que experimento quan em calço les vambes i començo a córrer».

Per a ella és la millor manera de canalitzar emocions. «Sempre he tingut clar que no podia deixar de córrer», diu. «Pels camins de Collserola m'he desfogat i al mateix temps he agafat forces», confessa emocionada.

Parla del desfogament perquè a l'estiu, mentre es preparava, a la seva filla petita li van diagnosticar leucèmia i es va replantejar participar en l'Ultra Pirineu. Llavors va decidir seguir endavant perquè la va moure un sentiment molt íntim i personal. «Seria el meu humil homenatge als nens i nenes que, com la meva filla, lluiten cada dia contra la malaltia, he resat per ells i les seves famílies al llarg de tot el recorregut», explica.

La seva lluita, diu, és molt més dura que els 100 quilòmetres de l'Ultra Pirineu i té molt a veure amb el valor que ella li ha donat sempre a l'esport: «Amb esforç i confiança som capaços d'arribar molt més enllà del que podem imaginar». Per la Laura, l'esport és una via per canalitzar les coses que passen a la vida.

L'Ultra Pirineu és una prova dura en l'aspecte físic i en el psicològic, i la Laura se la va plantejar «com moltes petites carreres, que equivalguessin a les distàncies que hi havia entre punts d'avituallament», explica. D'aquesta manera no corria una carrera de 103 quilòmetres, sinó diverses de 10 o 12. A més, recorda amb especial emoció dos moments en què una amiga els esperava amb un avituallament especial preparat amb cura.

Calcula que estarà del tot recuperada totalment en tres setmanes. Mentrestant passeja i neda. Quan va acabar la carrera va dir que no la tornaria a córrer. «Però ara que han passat els dies ja no ho veig tan clar», diu.


Jordi Granell   |   Octubre 2014
Article de Elena Parreño, El Periódico. Publicat el 27/09/14